Aquell qui potser ens tregui del gel i que potser ens pugui alliberar de les nostres mancances podria ser un més d’aquells magnífics però fugaços aconteixements que apareixen quan menys ho esperem, un acte de bondat d’un foraster de pas.
Una cosa no es pot congelar si es mou. Movem-nos doncs, no deixem de moure’ns...el gel s’ha de trencar.
Aquí hem conegut, així per casualitat, un grup de 4 musics andins indígenes (3 arg. de Mendoza, el Miguel, el Mono i el Fabri i un chileno, l’Ale o en su defecto “Majarachi”) i estem 2 dies amb ells...toquen pel carrer i feien un concert al càmping per la nit a canvi d’allotjament així que ens apuntem al plan..quantes lliçons i quant hem aprés...està clar que els que menys tenen són els que més donen...je.Al dia següent fem un dinaret típic, molt mate, tajilla, i un ritual brutal que es diu “pacheta” per agraïr i demanar a la “pacha mama” (la tierra). És típic dels viatgers fer-ho durant el camí. Allà ens fem germans i oferim menjar, vi i tabac a la madre...per torns i en veu alta agraïm i demanem, ens enfarinem, ens abracem sincerament i després tapwm la pacheta amb pedres (brutal!)
Li agraïm els petits moments, la bona energia, els pensaments positius, les mirades als ulls, entre d’altres coses...
Li demanem que tots puguem ser persones senzilles i especials, poder seguir aprenent i creixent cada dia...i, sobretot, que les persones que estimem estiguin bé...li oferim moltes cosetes a la pacha...quant més li dones més reps a canvi...crec que es va emborratxar i tot amb el vi que li tirem...je.
I penso...que maco! Aquest acte conté en ell mateix tota la nostra naturalesa profunda. Buscant la mare sàvia i salvatge...els hi vull ensenyar als meus fills...en això conto que m’ajudaràs, lofi... Aquella nit sopem tot tipus de verdures a la brasa amb molt mala pinta, toquem, cantem ( es van aprendre l'estaca...je), llegim el tarot, ens emborratxem, xerrem...plens d’energia i amb una muy buena vibra! (bon rotllo). Acabem en tendes de campanya mig trencades amb pluja fins les celles...però feliços...je.La pacheta va despertar coses molt intenses en nosaltres i ens va unir molt a aquest lloc, a la seva gent, als seus pobles i als seus avantpassats...
I marxem de Villa amb ganes de més i arribem a Barriloche, poc receptives sabent lo turístic que és. Només volem veure-ho de pas i agafar un telesilla que et pujava amunt amunt fins a un mirador des del que es veia un paisatge impressionant en aquesta terra sagrada i amb vistes al llac més gran que he vist mai, el Nahuel Huapi.
(el tema és que aquestes fotus només les té l’Esther i nosaltres tenim el seu cable de la càmara...avui l’amic de l’Anna li ha portat...quan ens les enviï, les penjo)
I ala, vámonos pal Bolson!
No hay comentarios:
Publicar un comentario