sábado, 29 de marzo de 2008

uN PoRT aMB CuLTuRa...i eLS SeuS GRaVaTS

Des de l’obertura del canal de Panamà es va haver de fer front a la davallada econòmica del port de Valpo, passant de la riquesa a la simplicitat.
Ells van haver de consolidar, doncs, la seva pròpia identitat i va ser allò, amb talent, el que els va permetre, curiosament, no mantenir-se com a simples espectadors.
Seguit a aquest abandonament Valparaíso va haver de triar entre morir o mantenir el seu ritme propi, les seves emocions pròpies, teixir les seves pròpies mirades, somriures i tristeses, és a dir, polir la seva pròpia harmonia, sinònim d’identitat natural, de personalitat, evitant així per llarg temps la idea d’harmonització, massa sovint sinònim en la nostra època de trivialització...
I és, sens dubte, aquest ritme propi, aquesta emoció col·lectiva, la que ha identificat els llocs o les col·lectivitats que han temptat a la Unesco a interessar-se per la ciutat portuària, estimada pels mariners del món sencer...doncs, fins el 2004, Valparaíso no tenia raó de ser més que un port.

Els ports són els nius de la humanitat, portes, passos, conjunts de passarel·les entre la terra que afirma, i el mar que progressa, entre allò que tranquil·litza i allò que neguiteja, entre sòlid i líquid, on s’enllacen interessos de sedentaris i quietud de viatgers, on es toquen els vols dels coloms i els de les gavines, on es fonen els vents marins i aquells de les muntanyes...i mentre que les ciutats capitals, les ciutats interiors tenen una idea precisa del seu poder piramidal, els ports, oberts, vulnerables, són més nombrosos. Ells no tenen un centre pròpiament dit, però conten amb un conjunt de mostradors al voltant d’una baia càlida com una abraçada.

El viatger, el comerciant vingut d’una altra banda, el visitant, aquell amb el que s’atrau quotidianament un art primer, intercanvi, humà: el “trueque”. I per recolzar aquest intercanvi, convertit en comerç, ha nascut el segon art: la diplomàcia. Ella que evita també els sacrificis humans moderns. I per assistir aquest art de la negociació, l’home va inventar l’art de la representació, del saber viure, és a dir, les belles arts: la cuina, la música, el teatre, la pintura, així com tants altres regals d’acompanyament.
Però la veritable cultura d’un país i d’un poble està expressada en el carrer i en allò quotidià. Per això, Valparaiso, ciutat d’acolliment, ciutat fràgil, prima, però resistent, conté una de les més boniques cultures.

Crec que, un primer temps, un vol a algú o a un lloc pel seu moviment, i després, ràpidament, per la qualitat de les seves emocions. El primer és, sens dubte, l’antecedent del següent.
Perquè crec en la complementarietat dels èssers humans, molt més que en la dualitat, molt més que en la competitivitat dels individus.
Crec absolutament que si hi ha èssers lluminosos, és perquè hi ha èssers obscurs i que si algú sembla brillant, no ho és més que per la seva complementarietat amb un èsser més tènue, que no menys enlluernador.























No hay comentarios: