MeNDoZa

Arribem a Mendoza i la seva festa nacional de la verema, que sintetitza el que els mendocinos són expressat a través d’una celebració popular, en la que cada any posen en consideració mundial el fruit dels esforços i sacrificis quotidians, el triomf de les seves esperances i il·lusions davant un temps exigent i un paisatge difícil.
Però també reafirma el compromís amb l’ampli sentit de la paraula conrear, que significa posar a la terra les llavors necessàries per a desenvolupar-nos obtenint així el millor d’ells mateixos.
Ens donen la benvinguda amb el més mendocino de los abrazos!

I, molt bé, uns dies tranquis coneixent l’indret, els seus habitants, la seva música…
Tornem a dir adéu, aquest cop al Mateo, que en un parell de dies, des de Santiago, torna cap a França...marxa a editar els seus llibres i a continuar viatjant per Irlanda, Groenlandia, Índia...

Ens trobem amb l’Ale i ens apropa a les vides d’una família amiga seva, viuen en una casa ocupa molt autèntica, que ens obre les portes de casa seva i dels que aprenem molts significats diferents de la paraula humilitat i generositat. Ella és la dolçor en persona, ell és un artista revolucionari compromès amb el seu poble. Lluita per la no explotació de recursos (minerals, pintures, ossos...).Té un museu-casa patrimonial a San Rafael on, a més de recuperar diverses peces de la cultura Picunche entre d’altres, la iniciativa és tot un exemple ja que, sense cap tipus d’ajuda (al contrari, les hinchan las pelotas desde la municipalidad), estan realitzat un grann treball que li dona a la comuna un verdader sentit cultural.
També dona classes a les escoles per la conservació i perduració de la cultura i l’idioma indígena, que tant s’està oblidant entre tant neoliberalisme. Converses molt interessants.
Sortim de festuki pels concerts del parc, ens retrobem amb el Mono, amic mendocino que vem conèixer a Villa la Angostura.
Al matí seguent Anna i jo pugem super motivades al cerro (muntanya), en pleno Lorenzo, des d’on, de forma gratis i alternativa, presenciem l’espectacle de música, dansa i teatre que ofereixen al teatre grec. El lloc és preciós i les vistes increïbles (véase documento gráfico y lo entenderán).
Dalt de la muntanya coneixem a una noia valenciana que està estudiant allà i a la seva colla. Al tornar del cerro cap al poble ens fa molta gràcia que dos joves policies que van en bicicleta ens escoltin i ens acompanyin, por nuestra seguridad mentres, de fons, es van veient els focs artificials…
Así en resumen, no ha estao mal, però volem més!! Tenim uns 5 dies fins haver de tornar a Buenos Aires. I estem a 5 hores de Chile, a l’alçada de Valparaíso...Rakel, me piro pa tu exciudad, dame datos!


Així que els 4 (Ale ens acompanya) pugem a una espècie de furgo petita molt incòmoda on passem la nit entre Argentina i Chile, creuant els Andes...i a on a la puta frontera ens requisen la mel...després d’insistir que només és sucre! Nooo! I Ale: no importa, no hay nada que hacer, no miren atrás...! jeje...semblava que se’ns quedaven la vida!
I a les 4 del matí para el bus a Santiago...uf...quina estació més tètrica i gris...volem pirar! Tenim son! Vaya nochecita...però hem d’esperar una horeta a que pari un bus no sé on que ens portarà a Viña de Mar...ufff...i no tenim pesos chilenos, i no hay cajeros! Uf...sort de l’Ale, que en portava i ens deixa. Ens deixa pasta i en presència, ja que ell es queda a Santiago, d’on és ell, per visitar família i comprar material pa seguir haciendo su artesanía...fins aviat amic!

PAREN A ESE AUTOBÚS!

Vam haver de córrer com mai per poder arribar a agafar el bus que ens portés a les festes de la verema a Mendoza, ciutat fronteriza amb Chile.
Uf…vam tenir un problema logístic amb la gestió del temps i vam arribar com 10 minuts després de l’hora de sortida del bus, i com Murfy tenia raó, la impuntualitat típica d’aquests personatges aquell dia era inexistent i el bus ja havia pirat. Sort que un paio ens va dir que si corríem direcció a algun indret de la ruta (carretera) trobaríem el bus marxant direcció Mendoza...uf! i nada, els 4 ens posem a córrer sense saber ben bé cap a on i encara no se ni com vam veure un bus que es veu que també ens va veure a nosaltres i al creuar mirades va entendre que volíem pujar i va parar...i era el nostre! Uee! Per poc ens quedem sense la pasta del bitllet i sense festes de Mendoza perquè no hi havia més busos...
I després de valorar on estàvem, jugar al bingo Adesmar (molt just) i que l’Aina guanyés i ens donessin l’ampolla de vi Andesmar (molt just) i anéssim a beure’ns-la amb els conductors i azafatos del bus Andesmar…em vaig posar a reflexionar, ja de resaca, mentre la resta del bus dormia.
Era impossible tenir son, perquè al mirar per la finestra m’hipnotitzava la gran quantitat d’estels impressionant divisades sobre els andes, que ja es deixaven entreveure donant pas a la meva emoció i grata sorpresa davant de tal paisatge!
I pensava…ves, no se perquè, però pensava...en coses...
Per exemple pensava...en que la vida no pot acabar-se així, en un segon, de cop. I si vius tota la vida esperant i després no hi ha res ni ningú?
Però no pot ser...tothom té persones que t’estimen i que t’esperen a casa. O...i si no hi ha ningú esperant? I si no hi ha cap casa?
I pensava...en la importància de tenir família i persones a qui cuidar, estimar i deixar que t’estimin.
Hem d’aprendre a viure la vida que tenim.
I pensava...fer-se gran és com un trofeu...és un premi. Si arribem al final i ens fa mal tot el cos, ens surten arrugues i estem cansats, al menys podem dir que és així perquè vem viure, viatjar, riure, estimar, ballar sota la pluja, banyar-nos de nit a una platja, pujar muntanyes, aprofitar el nostre cos, conèixer molta gent...

Quan fas alguna cosa durant molt de temps deixes de valorar-ho d’igual manera. T’acostumes i tot ho veus igual. Aquesta és la meva por, la rutina.