Ara estem al Bolson...preciosa vall perduda entre muntanyes i casetes de fusta...Dins de lo turístic que et trobes per tot arreu i que et volen vendre...(pq la ruta patagónica està ja molt explotada...res a veure amb la peli del Ché) hem intentat explorar zones alternatives perifèriques i més nacionals...i ho estem aconseguint!
M’ha agradat molt l’excursió en cavall per les afores del poble acompanyades dels millors guies, el José Luís i el seu nebot. Ha estat molt interessant xerrar amb ells i que ens expliquessin els orígens del poble, on venien a viure els hippies en comunes fugint de tot allò urbà...
La veritat és que la gent que estem coneixent ens està donant molta força i una fragància molt sincera i humil amb olor a optimisme. I ens ajuden a convenç-se’ns que les coses poc a poc es van solucionant. És increïble la quantitat de persones que s’han acostat per interessar-se i per oferir-se a animar l’Esther, que ja és tota una valenta, tota una estudiant en superació, que a cada prova treu més bona nota.
A vegades som nosaltres mateixos els que ens posem traves i límits, els que ens anem cavant el nostre propi forat, i ens construïm una muntanyeta per veure des de lluny en quin forat estem ficats.
Estem observant aquest viatge com una nova experiència i entenc que, mica en mica, allò difícil es pot tornar fàcil.
Qui ens ho anava a dir quan estàvem a la sala d’espera de l’hospital mirant-nos les 3 amb cara d’ensurt imaginant mil hipòtesis..., (tornarà a Barcelona? Vindran els seus pares? L’operaran? I ara què?), que de moment ja hagi vist la primera quarta part del viatge.
Això si, res d’això hagués estat possible sense l’ajuda de tanta gent amable, sense les cadires que ens trobàvem a les dutxes perquè seguda l’Esther es pogués dutxar, sense el seu inseparable coixinet brut que li permet mantenir la seva cama en alt, sense el matalàs que vam poder col·locar dins el cotxe i dins la tenda gràcies als monitors del càmping de Villa la Angostura per que poguessis dormir, sense les paraules boniques que li dedicaven...
Felicitats Esther! Ho estem aconseguint! És un récord! Fer-te tota la Patagònia a pata coixa no és fàcil, ni tampoc impossible.
Mentre creixem amb tu, juntes ens adonem que moltes de les pors, inseguretats o dependències que portem per dins no són reals ja que, ara moltes d’aquestes ja no es troben al nostre inconscient, ja estan superades...simplement han desaparegut.
I perquè no pots viatjar? Per un peu trencat? Es que deixes de tenir dret a viatjar per un problema de mobilitat? És clar que no es pot fer tot, però si moltes coses!
Estem descobrint alternatives per adaptar el viatge. I penso que el món hauria d’adaptar-se a les persones amb crosses, cadira de rodes..., més rampes, menys escales, més lavabos grans, més seients adaptats als transports públics...perquè no es fa? No fer-ho és com voler dir que no acceptem a aquestes persones com a part del nostre món...i això és indignant! I, tanquem els ulls per por a entendre el trastorn que està a l’ordre del dia en moltes cultures i que veiem quan els obrim.
I bé, que la vida continua. I que ens hem d’adaptar als reptes que se’ns vagin plantejant...estem fent un treball de respecte i paciència molt bo. La part positiva és que totes 4 aprenem a conèixer-nos en situacions viscudes un tant extremes i penso que estem aconseguint entendre’ns, escoltar-nos, recolçar-nos, unir-nos i animar-nos dins un ambient de curiositat, complicitat, fortalesa, superació, inquietud, sorpresa i tolerància. I això es nota! Estem contentes perquè la convivència és bona. Si aquest viatge surt bé...tindrem energia suficient per superar no totes però si moltes de les proves que ens anirem trobant pel camí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario